El 30% de dones víctimes de violència de gènere té animals a càrrec seu i més del 54% de dones no denúncia i no abandona la llar per por a les represàlies contra les seves mascotes.

I, és que, el maltractament als animals pot ser un indicador de violència masclista. De les dones que tenen animals, més del 80% reporta que el seu maltractador amenaça de danyar o posar fi a la seva vida.

En l’àmbit de la violència masclista, els animals poden ser utilitzats com a bocs expiatoris o com a mecanismes per a maltractar i amenaçar a la parella. Es tracta d’una classe de violència que “no sols es produeix mentre dura la relació, sinó que també pot usar-se per a forçar les dones a tornar a casa quan han decidit abandonar el domicili familiar i trencar amb la relació d’abús, deixant enrere als seus animals”, tal com explica María José Bernuz en l’article El maltractament animal com a violència domèstica i de gènere. Una anàlisi sobre les víctimes (2015).

Per això, avui et parlem sobre el programa VIOPET, de què es tracta, quin és el seu objectiu i com procedir en aquesta classe de situacions per a crear espais segurs pels animals.

 

Què és el programa VIOPET?

VIOPET és un programa que acull, de manera temporal, les mascotes de víctimes de violència masclista. I el seu objectiu principal és intervenir de manera col·laborativa amb Serveis Socials, SIAD, SIE, SARA o altres serveis que gestionin casos de violència masclista en què es detectin víctimes que conviuen amb animals.

Aquesta iniciativa sorgeix de la Direcció General de Drets dels Animals i l’Observatori de Violència Cap als Animals, en el marc del Pla de Contingència contra la Violència de Gènere davant la crisi de la COVID-19, aprovat en Consell de Ministres el passat 17 de març.

El programa VIOPET compta amb diferents especialistes (professionals de la medicina, la veterinària, la criminologia, el treball social, els serveis especialitzats per a víctimes, etc.). I, a poc a poc, està guanyant més autoritat en cadascuna de les comunitats autònomes.

Durant el primer any des de la seva aprovació, el programa VIOPET ja ha ajudat més de 300 dones supervivents de violència masclista i els seus animals. I, actualment, més de 800 cases d’acolliment s’han sumat a la iniciativa per acollir aquests animals fins que puguin tornar amb les seves propietàries.

 

Com pots acollir-te al programa VIOPET?

A la pàgina web del Ministeri de Drets Socials, estableixen diferents protocols d’actuació, depenent de la teva situació. Així:

 

Si ets una víctima

 

Si ets una dona víctima de violència masclista, no és necessària la denúncia per activar el protocol del programa VIOPET. Pots acollir-te al programa contactant a través del número de telèfon de VIOPET per a l’atenció a les víctimes: 673 76 53 30.

 

Si vols ser casa d’acollida

Si vols sumar-te al programa VIOPET i ser casa d’acollida temporal fins que els animals puguin tornar amb les seves propietàries, pots donar-te d’alta en aquest enllaç.

 

Si vols adherir-te al programa per a ajuntaments i províncies

 

Per a formar part dels municipis adherits al programa VIOPET, existeixen una sèrie de requisits de col·laboració per part de les diferents administracions implicades. Per a més informació, pots consultar el Dossier d’adhesió al programa VIOPET per a ajuntaments i províncies.

 

Junts, podem contribuir al fet que aquestes iniciatives perdurin, crear una xarxa d’espais segurs per als animals i millorar la societat.

Si vols més informació, consulta: https://www.mdsocialesa2030.gob.es/derechos-animales/VIOPET.htm

Quan decideixes adoptar un gat, una de les preocupacions principals és que pugui emmalaltir i/o transmetre algun paràsit als membres de la teva família.

A la nostra clínica, ens han preguntat més d’una vegada si els gats suposen un risc durant l’embaràs. I, és que, encara existeix molt mite sobre aquest tema.

Per això, et parlem sobre la toxoplasmosi, segons el posicionament del GEMFE, i per què no hauries de preocupar-te de tenir un gat si estàs embarassada.

 

Què és la toxoplasmosi?

Toxoplasma gondii és un coccidi, un paràsit intracel·lular obligat (necessita una cèl·lula hoste per a reproduir-se), que infecta pràcticament a totes les espècies de sang calenta, incloses les persones.

 

La toxoplasmosi en gats

La toxoplasmosi és poc freqüent en gats domèstics. La gran majoria dels gats portadors no mostren mai signes clínics de malaltia en el moment de la infecció. Però:

• En gats immunodeprimits i gatets pot provocar quadres severs amb pneumònia, hepatopaties, pancreatitis, miocarditis i encefalitis.
• En gats immunocompetents ocasionalment pot induir la presentació de quadres de febre, miositis i malaltia ocular.

Atès que el gat és l’únic animal que pot eliminar en la femta les formes infectives del paràsit T. gondii, és freqüent que els metges i ginecòlegs adverteixin sobre els potencials perills del contacte amb els gats durant l’embaràs.

 

No obstant això, les evidències científiques disponibles en l’actualitat demostren que el contagi de toxoplasmosis de gats a persones, incloses dones gestants i malalts de SIDA, és altament improbable seguint unes normes bàsiques d’higiene. La infecció no es produeix tocant o acariciant al gat. Per tant, considerem completament injustificat l’abandonament o rebuig dels gats en cas d’un embaràs en la família, encara que aquest sigui el consell d’alguns metges.

(Posicionament del Grup d’Especialistes en Medicina Felina d’Espanya, GEMFE)

 

Com ens afecta la toxoplasmosi?

La infecció per T. gondii en persones és molt freqüent, ja que entre el 30-40% de la població mundial és seropositiva i ja ha estat exposada al paràsit.

Pot manifestar-se de manera diversa:

• En persones immunocompetents provoca quadres subclínics o malaltia lleu similar a la grip.
• En persones immunodeprimides (com els malalts de SIDA, pacients en tractament amb quimioteràpia o medicaments immunosupressores, malalts de leucèmies o limfomes, etc.), poden aparèixer formes greus i fins i tot mortals que cursen amb quadres de pneumònia, miocarditis i meningoencefalitis. En aquestes persones, amb major freqüència, es produeix una reactivació d’una antiga infecció, a conseqüència de l’estat d’immunosupressió.
• En dones embarassades no exposades prèviament a gondii (seronegatives) la infecció pot provocar avortaments, morts neonatals, importants malformacions congènites i seqüeles neurològiques greus en el fetus. En canvi, en dones embarassades infectades prèviament a la gestació i, per tant, amb anticossos (seropositives), mai es produirà el contagi al fetus.

A Espanya, la detecció d’anticossos enfront de la toxoplasmosi forma part de les proves realitzades durant l’embaràs.

 

Com ens contagiem?

La infecció per toxoplasmosis no es produeix tocant o acariciant al gat. Les causes d’infecció són les següents:

• Menjant carn poc cuinada o crua.
• Manipulant carn crua sense guants.
• Ingerint llet crua de cabra.
• Menjant verdures fresques contaminades no rentades adequadament.
• Durant labors de jardineria o en patis de jocs per a nens, si les sorres estan contaminades (el contagi requereix que es fiquin les mans sense rentar en la boca).
• Bevent aigua contaminada.
• Ingerint restes de femta de gats infectats per Toxoplasma gondii, almenys 24 hores després de la deposició.

 

Quines mesures has de prendre per a evitar el contagi?

El contagi serà molt improbable si segueixes unes normes bàsiques d’higiene:

• Menja carn cuinada a altes temperatures durant 10 minuts, o congela la carn a -20 °C durant dos dies si la consumiràs poc feta.
• Renta adequadament les verdures sempre abans del seu consum.
• Beu només aigua potable, de procedència coneguda, o després de ser filtrada/bullida si desconeixes la seva procedència.
• Utilitza guants durant les labors de jardineria i en manipular carn crua, i renta’t bé les mans en acabar.
• Neteja diàriament la safata de sorra del gat amb una paleta, i desinfecta-la amb aigua bullent o vapor a pressió.

 

Per a evitar que el teu gat domèstic es contagiï, has d’evitar que begui en aigües no controlades (de tests, rius…) i que no cacin ocells o ratolins. Per tant, els gats han de ser preferentment alimentats amb menjar comercial.

Tens dubtes? Consulta’ns sense compromís.

Trobaràs més informació sobre la toxoplasmosi en el Posicionament GEMFE “Toxoplasmosis, gats i embaràs“.

Els perills per al teu pelut no només estan en l’exterior.

I, és que, també existeixen molts potencials riscos per al teu company dins de casa. Però, no et preocupis, pots evitar la majoria d’ells amb senzilles mesures de prevenció.

Les mesures que t’ensenyem són semblants a les quals adoptaries si, en lloc d’un gos o un gat, haguessis de protegir un nen.

Anem a veure-les.

 

Quins són els potencials perills domèstics per al teu pelut?

En general, per a prevenir accidents, practica el “mantingui’s fora de l’abast dels nens” (en aquest cas animals) de tot agent perillós com, per exemple: medicaments, aliments tòxics, cables elèctrics, químics, altures, piscines/estanys…

Repassem alguns dels perills domèstics als quals has d’estar alerta per a evitar accidents, així com prevenir-los i quins primers auxilis has d’aplicar.

 

Cables elèctrics

La mossegada de cables elèctrics pot electrocutar el teu company. El corrent altern i de baix voltatge dels cables d’ús domèstic ocasionen contraccions tetàniques del múscul, i poden prolongar el contacte amb la font elèctrica generant un mal major.

El mal ocasionat pot anar des de cremades de diversa consideració a la cara i la boca, fins a problemes respiratoris com a edema pulmonar neurogènic o arrítmies cardíaques (com les fibril·lacions ventriculars).

Prevenció: Evita l’accés dels animals a cables connectats al corrent com, per exemple, carregadors de mòbils o portàtils.

Primers auxilis: Com que no existeix un tractament específic, has de traslladar al teu pelut immediatament al veterinari perquè tracti les lesions.

 

Medicaments

Tant gossos com gats poden intoxicar-se amb molts dels medicaments que podem tenir a casa: antiinflamatoris, antidepressius o antiparasitaris per a animals, entre altres.

Aquestes intoxicacions solen ser més freqüents en gossos, ja que troben els medicaments i els ingereixen. En altres ocasions, el cuidador ignora que poden ser perillosos i els administra sense pensar en les conseqüències.

Prevenció: Mantingues els medicaments fora de l’abast de gossos i gats (i nens) i no els “automediquis” sense supervisió veterinària.

Primers auxilis: Davant una ingestió per accident, truca o acudeix al més aviat possible al veterinari perquè l’actuació pot ser diferent en funció del medicament ingerit.

 

Aliments

La intoxicació alimentària és bastant freqüent. Una de les més conegudes, tant en gossos com en gats, és la intoxicació per all o ceba. Per al teu pelut, totes les parts de la ceba o de l’all es consideren potencialment tòxiques i, sobretot en gats, qualsevol quantitat, per petita que sigui, pot donar-te un bon problema.

Altres aliments que poden provocar intoxicació són les metilxantines (cafeïna, teofil·lina, teobromina…) que contenen productes com el cafè, el te o la xocolata.

Prevenció: El coneixement és poder. Si coneixes la varietat d’aliments tòxics per a gossos i gats, evitaràs deixar-los al seu abast (a les escombraries) o donar-los-hi com a aliment o premi.

Primers auxilis: En cas d’intoxicació alimentària, acudeix al més aviat possible al veterinari per a actuar amb rapidesa i valorar el tractament necessari.

 

Plantes

La llista de plantes potencialment tòxiques per a gossos i gats és inacabable. No obstant això, cal destacar que:

• Un gran percentatge de les plantes d’interior són tòxiques, en major o menor mesura.
• En general, les plantes aromàtiques no són tòxiques.

A més, destaquen per la seva toxicitat els lliris, ja que poden provocar fallades renals agudes.

Prevenció: tingues en compte aquests aspectes si et planteges adquirir aquest tipus de plantes i, en tot cas, mantingues-les allunyades de l’abast del teu pelut.

Primers auxilis: depenent de la planta ingerida, el procediment serà diferent. En qualsevol cas, truca o acudeix al veterinari com més aviat millor.

 

Altres perills domèstics

– Cossos estranys: el teu pelut pot ingerir múltiples objectes, alguns inimaginables, que poden causar-li problemes en el tracte digestiu. Són especialment perillosos els cossos estranys lineals, és a dir, aquells objectes com fils, llanes, mitges, etc. Tant gossos com gats són susceptibles, però els gats tenen “predilecció” pels cossos estranys lineals. Als gossos els és igual lineal que no lineal, s’ho mengen tot!

– Etilenglicol (anticongelant): si s’ingereix, és un producte molt tòxic amb un alt índex de mortalitat. Té un gust dolç, especialment atractiu per als gossos. Mantingues-ho fora de l’abast i, en cas d’ingesta, visita al veterinari el més ràpid possible, per a evitar el mal renal que es produeix poques hores després d’ingerir-lo.

 

I… dins i fora de casa: La temperatura

A l’estiu cal anar amb compte amb les altes temperatures per a evitar cops de calor. Els cops de calor ocasionen greus problemes, que poden comportar la mort de l’animal.

 

Com prevenir cops de calor?

Tant gossos com gats han de disposar d’aigua i ombra disponible i il·limitada, i bona ventilació. Això és especialment important en els gossos braquicefàlids (aquells de morros camusos), ja que la seva capacitat d’eliminar la calor corporal mitjançant la respiració és molt limitada.

Al contrari que els humans, els gossos i els gats no disposen de glàndules sudorípares en la superfície corporal. Per a eliminar calor només disposen de la respiració, per la qual cosa són més susceptibles a la calor que nosaltres.

RECORDA: Mai deixis el teu pelut dins d’un cotxe tancat (encara que creguis que no fa calor), a una terrassa sense ombra o li facis fer exercici en hores molt caloroses. Porta sempre aigua per a oferir-li.

 

Primers auxilis

En cas de cop de calor, a més de contactar amb el teu veterinari, mentre et dirigeixes a la clínica pots intentar baixar-li la temperatura corporal mitjançant tovalloles mullades i ventilació activa (amb un ventilador, per exemple). Pots canviar les tovalloles per altres humides mentre les altres van eixugant-se.

I recorda que no convé submergir el teu pelut en aigua molt freda, ja que això li ocasionarà vasoconstricció perifèrica (el múscul del got es contreu per a intentar compensar els canvis en la temperatura corporal) i pot ser contraproduent.

 

Tens algun dubte?

Podries enumerar totes les activitats que realitza un gat amb les seves ungles?

Caçar, jugar, grimpar, caminar, marcar el territori, defensar-se, estirar-se… Són moltes, veritat?

Les ungles d’un gat formen part de la seva naturalesa felina. I és per això que hem de cuidar-les de manera adequada i conèixer quins procediments són perjudicials per a la salut dels nostres peluts.

 

Què és la desungulació?

La desungulació o oniquectomia és una intervenció quirúrgica que té l’objectiu d’extreure les ungles al gat.

El dit d’un gat està format per tres falanges i les ungles neixen a partir de l’última. Com ja has de saber, els felins compten amb un sistema retràctil en les seves potes que els permet ocultar les arpes o exposar-les quan ho necessiten.

Mitjançant la desungulació, s’amputa aquesta última falange dels seus dits per a evitar que les ungles tornin a créixer.

 

Per què és perjudicial per als gats?

La desungulació és una intervenció dolorosa i innecessària que, a més, impacta negativament en el gat en l’àmbit físic i emocional. T’expliquem els 3 motius principals pels quals la desungulació no és bona per als gats:

1. Seqüeles després de la intervenció: dolor intens, hemorràgies, coixesa o riscos relacionats amb l’anestèsia i infeccions posteriors, entre altres.
2. Problemes i canvis de comportament: ansietat, estrès, depressió o agressivitat.
3. Sobrepès i malalties derivades: el gat es veu incapacitat per a dur a terme les seves activitats diàries i es torna sedentari, la qual cosa comporta un augment de pes i a ser vulnerable a malalties associades amb l’obesitat.

 

Recomanacions alternatives a la desungulació

És comú que els propietaris de gats acudeixin a la clínica amb queixes sobre esgarrapades i destrosses en mobles, o por d’atacs a algun membre de la família i que preguntin aquest tipus de pràctiques.

No obstant això, la desungulació està prohibida a Espanya si és per motius estètics o fins no curatius, igual que tallar la cua o les orelles a un gos o un gat. Des de l’Arca Clínica estem totalment en contra d’aquesta intervenció i adoptem la mateixa postura del GEMFE davant la desungulació felina.

Quines alternatives recomanem?

Principalment, t’aconsellem que t’informis sobre la naturalesa felina, ja que, si el gat neix amb ungles, és per alguna cosa.

A més, et recomanem que ensenyis el teu gat des del principi a utilitzar els rascadors, verticals o horitzontals, i a situar-los de manera estratègica per casa perquè pugui dur a terme aquesta conducta tan natural i necessària per a l’espècie.

Et pot interessar: Per què és important el gratat d’ungles del teu gat?

Una altra alternativa és tallar les ungles al teu gat. Sempre aconsellem acostumar-lo des de petit per a, així, habituar-lo a la manipulació de les seves potes i reduir el seu estrès, una cosa més difícil quan ja és adult.

Et pot interessar: Problemes per tallar les ungles del teu gos o gat?

Si tens dubtes o vols concertar una cita per a parlar sobre el comportament del teu gat, contacta amb nosaltres.

Amb l’arribada del bon temps, ens ve de gust més sortir amb els nostres gossos a gaudir de l’aire lliure.

Però, per a poder divertir-se sense perill en les sortides al camp, és important que coneguis un dels problemes més freqüents de la primavera: la processionària del pi.

 

La processionària: què has de saber?

L’eruga del pi, o Thaumatopeapytocampa, és un lepidòpter. El terme processionària, el seu nom més comú, prové de la seva típica manera de desplaçar-se.

El seu cicle biològic fa que, a la primavera, amb la pujada de les temperatures, les erugues surtin dels seus nius i, guiades per una femella, surtin alineades a buscar un lloc en el qual enterrar-se i formar les crisàlides.

El període més comú per a trobar-les en el camp és des de febrer a maig, depenent de la zona geogràfica en la qual ens trobem.

 

Per què el teu gos sent curiositat per l’eruga del pi?

Segurament, les has vist en més d’una ocasió: una llarga filera d’erugues, de color cridaner, que travessen els camins i boscos.

Doncs és precisament aquesta alineació i moviments de la processionària el que pot cridar l’atenció del teu gos, i fer que s’acosti per a ensumar-les o intentar jugar amb elles. També pot trobar nius d’eruga que han caigut a terra i el teu gos podria intentar agafar-los.

No obstant això, les conseqüències d’aquest contacte amb les erugues o amb els seus nius poden ser molt perilloses.

 

Per què és perillosa?

El contacte directe amb els pèls de la processionària és la principal amenaça contra els nostres peluts.

Aquests pèls contenen una substància tòxica anomenada taumetopeïna que, en contacte amb la pell o les mucoses, produeixen alliberament d’histamina, podent ocasionar lesions greus per inflamació i necrosi de teixits.

 

Quins són els símptomes?

Els gossos, generalment, s’acosten a la processionària amb les seves potes o la seva boca, de manera que els símptomes que podries notar si ha estat exposat són:

• Nerviosisme.
• Intents ràpids d’empassar-se la saliva.
• Tocar-se la cara o la boca amb les potes.
• Hipersalivació.
• Edema o inflamació de la zona de contacte.

 

Com has d’actuar en cas de contacte?

Si creus que el teu gos ha estat en contacte amb la processionària, hauries de rentar amb abundant sèrum fisiològic o, si no pot ser, amb aigua, la zona afectada.

És molt important que utilitzis guants per a evitar exposar-te a la substància tòxica a través del teu gos. Mai freguis la zona afectada, ja que trencaries els pèls de les erugues, donant lloc a un major alliberament de toxina i un empitjorament dels símptomes.

És fonamental que portis al teu gos al veterinari al més aviat possible si creus que ha pogut tocar o menjar-se una eruga del pi, ja que els efectes poden arribar a ser molt greus, depenent de la localització i la intensitat del contacte amb l’eruga.

 

Què pots fer per a evitar-la?

Per a prevenir problemes amb la processionària, l’ideal seria que evitessis passejar amb el teu gos per pinedes durant el període de risc (de febrer a maig).

Si tens pins en la teva propietat, hauries de realitzar tractaments de fumigació preventius durant l’any. En cas que ja vegis bosses als nius, i s’acosti l’època de risc, pots instal·lar cons barrera per a evitar que l’eruga arribi al sòl quan surti.

Així mateix, pots podar les branques més baixes o treure d’elles les bosses, sempre protegint-te els ulls i les mans, i anant amb compte que el niu no caigui a terra bruscament. Sobretot, evita fer això últim els dies de vent, ja que podries dispersar pèls urticants.

 

Algunes de les cirurgies que realitzem més sovint a la clínica veterinària són les ovariohisterectomies i orquiectomies, comunament anomenades esterilitzacions o castracions.

No obstant això, i malgrat ser una cirurgia tan freqüent, encara hi ha cert desconeixement sobre el seu procediment i els beneficis que té per als nostres peluts.

 

L’esterilització: En què consisteix?

En aquestes cirurgies, sempre sota anestèsia general, es retiren els ovaris i l’úter en les femelles i els testicles en els mascles amb l’objectiu principal que l’animal no es reprodueixi.

En línies generals, podríem dir que l’esterilització és positiva perquè redueix la cria irresponsable de gossos i gats, frena la sobrepoblació animal, prevé als peluts de malalties i evita unes certes conductes que poden dificultar la convivència.

 

3 mites sobre l’esterilització

Malgrat ser cirurgies que els veterinaris solen recomanar, encara existeixen molts mites i falses creences sobre aquesta mena d’actuacions. Repassarem les 3 creences més generalitzades entre la població:

 

1. “És necessari que les femelles criïn almenys una vegada a la vida per a evitar tumors.”

FALS. No és necessari que les femelles criïn per a poder esterilitzar-les.

De fet, existeixen estudis on es demostra l’efecte “protector” enfront de tumors mamaris de l’esterilització primerenca. Esterilitzar a les femelles abans del primer zel pot reduir la probabilitat de sofrir tumors mamaris en aproximadament un 99,5%.

 

2. “Em fa pena que el meu gos/gat sigui esterilitzat sense conèixer el sexe”.

FALS. Aquesta és una afirmació molt freqüent, sobretot relacionada amb mascles, ja que solem comparar i humanitzar aquesta faceta dels nostres companys.

En els gossos i gats, el sexe té una finalitat únicament reproductiva. No existeix en ells la dimensió lúdica de la sexualitat.

A més, en la majoria d’ocasions, si els humans decideixen no esterilitzar perquè els seus mascles “sàpiguen el que és”, els deixaran copular només en determinades ocasions, no cada vegada que el gos/gat vulgui fer-lo.

La reproducció és una necessitat per a ells, de manera que tenir un gos o gat sense esterilitzar, però deixar-li muntar només en algunes ocasions (o mai) els genera un estrès innecessari i uns nivells de frustració elevats perquè no poden satisfer aquesta necessitat sempre que volen.

Per tant, quan castrem, eliminem aquesta font d’estrès, ja que l’animal no tindrà necessitat de buscar i muntar femelles en zel.

 

3. “Els canvia el caràcter després de l’esterilització.”

FALS. El caràcter del teu company està en el seu cervell, no en les seves gònades. No li canviarà el caràcter després de l’esterilització. Si és nerviós, continuarà sent-ho i si és amigable, també.

L’esterilització només és responsable de les conductes sexuals, que són: marcatge, munta, escapades per a buscar parella sexual i agressivitat intrasexual.

Si el teu gos o gat mostra alguna d’aquestes conductes, és probable que disminueixin després de l’esterilització, però la resta de comportaments no estan relacionats amb les hormones sexuals, de manera que no hauria de sofrir canvis.

 

Raons per esterilitzar el teu pelut

A més dels motius esmentats, una altra de les raons principals per a esterilitzar és evitar camades indesitjades. Segons l’estudi de la Fundació Affinity sobre Abandonament i adopció de gossos i gats de 2020, el principal motiu d’abandó en 2019 van ser les camades indesitjades.

Quan expliquem això als propietaris, solen comentar-nos que ells no volen fer criar a les seves femelles, però la realitat és que la majoria d’aquestes camades solen provenir d’escapades o de muntes no previstes pel propietari. La manera més eficaç d’evitar això és mitjançant l’esterilització.

A més dels beneficis a llarg termini per a la salut dels nostres companys, mitjançant l’esterilització, també estem aportant el nostre granet de sorra a la societat, contribuint a evitar l’abandonament de gossos i gats.

Amb més freqüència de la que ens agradaria, ens trobem casos de gossos procedents de granges. I, en algunes ocasions, les seves condicions de salut no són gaire bones.

Des de l’Arca sempre recomanem adoptar peluts de protectores o gosseres abans que comprar-los.

Però, si estàs decidit a comprar, és important que coneguis aquest tipus de negoci i una sèrie de recomanacions per evitar problemes i no contribuir a l’explotació i maltractament animal.

 

Què són les granges de gossos?

Les granges de gossos o multicriaders són espais dedicats a la cria i venda de cadells d’una o de diverses races.

Tot i que són negocis totalment legals, sempre que compleixen els requisits estipulats per la llei, en moltes ocasions, les condicions de cria i venda de gossos són èticament molt qüestionables.

Què has de saber sobre les granges de gossos?

• Les condicions higièniques i sanitàries poden ser qüestionables.
• Els gossos estan tancats dins de gàbies sempre.
• Els peluts no interactuen amb altres gossos.
• Poden vendre els gossos més joves del que consta a la cartilla.
• En la majoria dels casos, els cadells son deslletats abans d’hora.
• En ocasions, s’importen d’altres països amb legislació més laxa sotmetent-los a viatges massa llargs per la seva edat.

Tots aquests factors, entre altres, són determinats per al correcte desenvolupament dels gossos i poden ser els causants de posteriors problemes de conducta.

 

6 recomanacions per a una compra segura

Des de l’Arca som partidaris de l’adopció responsable. Però, si t’has decidit a comprar i vols augmentar la família amb un gos d’una raça concreta, has de tenir en compte els següents consells per assegurar la procedència i el benestar del teu pelut:

1. Busca un criador professional. Per a poder vendre gossos de manera legal, el criador ha de complir una sèrie de requisits com, per exemple, tenir el permís de Nucli Zoològic.
2. Visita les instal·lacions. Sempre que puguis, concerta una visita amb el criador. Si ho té tot en regla, no hauries de tenir cap problema perquè et mostri les instal·lacions, les condicions dels cadells i de les mares.
3. Assegura el benestar del cadell. A més de veure les instal·lacions, recomanem fer preguntes al criador. Si tot està en ordre, coneixerà les peculiaritats pròpies de la raça, et preguntarà coses també a tu per a assegurar-se de la salut del teu futur company, i et garantirà certes condicions com que el cadell romangui amb la mare, com a mínim, fins als dos mesos d’edat.
4. Sol·licita la cartilla sanitària oficial. En aquest document ha de constar tota la informació relacionada amb el gos: raça, vacunes, visites veterinàries…
5. Demana sempre una factura i un contracte. És essencial comptar amb documents on figuri tot per escrit i així podràs exercir els teus drets com a comprador en cas que hi hagués qualsevol problema.
6. Encarrega’t d’anar a buscar el gos personalment. Mai permetis que t’enviïn el cadell per una empresa de missatgeria. Encara que moltes d’aquestes empreses disposen de gàbies i vehicles habilitats per al transport de mascotes, els cadells pateixen estrès i por durant el viatge.

Per últim, quan ja tinguis el gos, concerta una cita amb el veterinari per revisar i comprovar la seva salut, encara que t’hagin entregat el certificat. Tota precaució és poca!

No és cap secret que, a mesura que ens fem grans, les persones patim unes certes malalties i afeccions.

Doncs passa el mateix amb els nostres companys felins.

L’osteartritis felina és una malaltia bastant comuna en gats però també infradiagnosticada.

 

Què és l’osteartritis felina?

L’osteartritis felina (OA), és una malaltia degenerativa que afecta les articulacions del gat, en la qual el cartílag de l’articulació es desgasta i perd la seva capacitat de protecció, provocant dolor i canvis en la funcionalitat d’aquesta.

Aquest problema és bastant més freqüent del que podríem imaginar: en un ampli estudi (1), realitzat amb gats de totes les edats (van incloure des de gatets fins a gats de 20 anys), van concloure que el 92% dels gats presentaven signes radiològics d’OA en, almenys, una articulació.

 

Què provoca l’osteartritis en els gats?

L’osteartritis felina té dos principals factors de risc:

• Edat. Encara que podem pensar que aquest problema sol afecta gats geriàtrics, en realitat és un problema que pot afectar gats de totes les edats. En un estudi (2) realitzat amb 100 gats de més de 6 anys, en el qual es van realitzar radiografies de les extremitats, es van trobar signes radiològics d’OA en almenys una extremitat en el 61% dels gats. I, a més, el 48% dels gats presentaven signes d’OA en més d’una extremitat.
• Sobrepès. Des de fa anys es pensava que el sobrepès era un factor de risc per la sobrecàrrega articular, però, en realitat, l’excés de teixit adipós subcutani produeix mediadors inflamatoris, que poden arribar a acumular-se produint inflamació en les articulacions.

Altres possibles causes podrien ser factors genètics, congènits o traumatismes, com a fractures o cops que puguin afectar les articulacions del felí.

 

Símptomes i diagnòstic

El diagnòstic de l’osteartritis felina és a vegades complicat, ja que la coixesa no és un signe freqüent de dolor en gats amb aquest problema.

Els signes més comuns d’aquest problema solen ser canvis de comportament: encara que poden dormir fins a 18 hores al dia, quan estan desperts, els gats són molt actius i els agrada saltar, córrer, caçar… De manera que, quan un gat deixa de fer activitats que li agraden, com saltar damunt d’una taula, pujar a llocs elevats o bé disminueix el seu nivell general d’activitat, podem sospitar que pugui estar patint dolor articular.

Alguns canvis de comportament que podrien ser indicatius d’aquest problema són:

• Reducció de l’activitat general.
• Dificultat per a saltar als llocs on abans ho feia.
• Canvis en la manera de moure’s o caminar.

Encara que es tracta d’una malaltia difícil de diagnosticar, una eina molt útil és el qüestionari Feline MiPSC. Aquest petit test, permet valorar amb només sis preguntes, si el teu gat pot estar sofrint aquest problema.

En la clínica podem realitzar diverses proves diagnòstiques: a més de l’exploració a la consulta, realitzem radiografies per a valorar la presència d’osteòfits. Com la majoria dels gats solen estar molt inhibits a la consulta, també ens poden resultar molt útils els enregistraments casolans dels propietaris, ja que ens permeten observar com es mou el gat en el seu entorn habitual.

Encara que, per desgràcia, l’osteartritis és un problema degeneratiu crònic, avui dia existeixen tractaments per a disminuir el dolor i millorar la qualitat de vida dels gats que la pateixen. Si sospites que el teu gat pot patir dolor articular, és important que un veterinari el revisi per a instaurar el tractament més adequat.

 

 

Bibliografia:

1. Lascelles BD, Henry JB 3rd, Brown J, Robertson I, Sumrell AT, Simpson W, Wheeler S, Hansen BD, Zamprogno H, Freire M, Pease A. Cross-sectional study of the prevalence of radiographic degenerative joint disease in domesticated cats. Vet Surg. 2010 Jul;39(5)

2. Slingerland LI, Hazewinkel HA, Meij BP, Picavet P, Voorhout G. Cross-sectional study of the prevalence and clinical features of osteoarthritis in 100 cats. Vet J. 2011 Mar;187(3)

Sabies que un felí pot ser diabètic?

Sí, igual que els humans, els gats també pateixen malalties endocrines com, per exemple, la diabetis.

I amb major freqüència del que creus.

 

Què és la diabetis felina?

La diabetis mellitus és una malaltia endocrina molt freqüent en gats domèstics, de fet, és l’endocrinopatia més freqüent. Consisteix en una deficiència en la secreció o en la funció de la insulina que porta a un augment de la glucosa en sang.

L’aprofitament correcte de la glucosa en sang és necessari perquè el gat obtingui l’energia necessària per al seu dia a dia, i perquè les cèl·lules continuïn reproduint-se i funcionant amb normalitat.

Es coneixen 3 tipus de diabetis:

• Tipus 1 o diabetis insulinodependent: Es deu a una destrucció de les cèl·lules beta del pàncrees (productores d’insulina) pel mateix sistema immune del gat. És una forma de diabetis irreversible.
• Tipus 2 o diabetis no insulinodependent: És la més comuna en gats (90%). La secreció d’insulina és deficitària i a més existeix resistència (insensibilitat) a l’acció d’aquesta en les cèl·lules. És una forma de diabetis potencialment reversible.
• Tipus 3 o secundària: Es deu a causes externes al pàncrees que provoquen resistència a la insulina com l’administració de corticoides, progestàgens o altres problemes hormonals com la síndrome de Cushing o l’acromegàlia.

 

Per què un gat desenvolupa diabetis?

Existeixen diversos factors de risc i l’obesitat és un dels més importants, ja que multiplica per tres la probabilitat de sofrir la malaltia. Altres factors són:

• Edat. Més freqüent en gats d’edat avançada.
• Sexe. Més comú en mascles.
• Predisposició genètica. S’ha observat que algunes races són més propenses a desenvolupar la malaltia.
• Inactivitat. Més freqüent en gats indoor. Això es relaciona amb l’obesitat.
• Infeccions o inflamacions en altres òrgans.

 

Quins són els símptomes de la diabetis en gats?

Depenent de la gravetat i de l’etapa de la malaltia, hi ha diversos símptomes que poden fer-te sospitar si el teu gat és diabètic:

• Orina més i amb més freqüència.
• Té més set.
• Té més gana.
• Perd pes.
• Està més cansat i apàtic.
• Camina amb dificultat.
• Pateix nàusees i vòmits.

Recomanem que consultis amb un veterinari si notes algun d’aquests símptomes perquè, si la malaltia avança sense ser tractada, poden sorgir complicacions i problemes derivats.

 

Com es realitza el diagnòstic?

Per a diagnosticar si un gat pateix diabetis mellitus, es realitzen anàlisi de sang i d’orina per a mesurar el nivell de glucosa.

→ Compte! Els gats en situacions d’estrès (per exemple, en la seva visita al veterinari) poden presentar augments puntuals de nivells de glucosa en sang el que podria confondre el diagnòstic.

Per a aconseguir un diagnòstic més precís, s’analitzen els nivells de fructosamina en la sang, i així sabem amb seguretat si estem o no davant un felí diabètic.

 

En què consisteix el tractament de la diabetis felina?

El tractament de la diabetis en gats té com a objectius la reducció o eliminació dels signes clínics, la prevenció de les complicacions i, molt important, la remissió.

En primer lloc s’han de controlar els factors de risc com el sobrepès o els tractaments diabetògens.

L’alimentació també és important, ja que la utilització de dietes especials per a gats diabètics augmenten en un 50% la probabilitat d’obtenir la remissió de la diabetis.

El tractament amb insulina és l’altre pilar del tractament, que, si aconseguim la remissió de la diabetis, podríem arribar a retirar. És molt important el monitoratge del tractament amb insulina per a obtenir la dosi adequada per a cada pacient.

 

Com prevenir-la?

Encara que hi hagi factors desencadenants, com la raça o la genètica, que no es puguin evitar, sí que hi ha uns altres que pots controlar amb mesures preventives.

• L’alimentació. Una dieta equilibrada, alta en proteïnes i baixa en carbohidrats, és essencial per a disminuir el risc d’obesitat, diabetis i altres problemes de salut.
• La condició física. Assegura’t que el teu gat faci activitats físiques amb regularitat per a controlar el pes, la massa muscular i la quantitat de greix corporal. A més, invertir el temps suficient en jocs, també redueix l’estrès i, en conseqüència, influeix en el pes.
• Les visites al veterinari. La detecció precoç és important per a descobrir els primers signes de la malaltia, tractar-la a temps i evitar complicacions derivades.

 

Com ja has vist, la diabetis és una malaltia tractable i que sol tenir molt bona resposta. Amb un tractament i dieta adequats, el teu gat podrà portar una vida completament normal.

Tens algun dubte? T’ajudem!