La displàsia de maluc és una patologia ortopèdica hereditària d’evolució lenta que es caracteritza per un desacoblament en el desenvolupament del cap femoral i l’acetàbul.
En el maluc del gos, com passa també en el de qualsevol persona, el fèmur ha d’encaixar correctament en el maluc. D’alguna manera, podria dir-se que els ossos del gos formen una espècie de puzle en el qual fèmur i maluc encaixen i permeten la mobilitat de la pota.
No obstant això, en alguns gossos, aquest encaix de peces no es produeix de la manera adequada i el cap del fèmur queda desplaçada. Aquest fet condueix a la deformació i pèrdua de profunditat de l’acetàbul i a la remodelació del cap del fèmur.
La displàsia de maluc en gossos es caracteritza per una inestabilitat de l’articulació que provoca un fregament continu. Aquest fregament comporta canvis estructurals com una major laxitud dels lligaments, la reestructuració de l’acetàbul o producció d’osteòfits periarticulars, que acaba lesionant el cartílag i, a la llarga, sol derivar en osteoartrosi de maluc.
Quines races són més propenses?
Totes les races poden patir displàsia, però les races de gossos grans o de tipus molós estan especialment predisposades. No obstant això, també pot aparèixer en algunes petites com els carlins.
Algunes de les races de gossos més propenses a sofrir displàsia de maluc són les següents: pastor alemany, retriever, rottweiler, gossos de tipus molós (mastí, sant bernardo, presa canari…), dogo, carlino, bulldog.
Quins factors poden influir?
Malgrat ser una malaltia de clar component hereditari, hi ha diversos factors externs pels quals la displàsia de maluc pot veure’s influïda:
- Excés d’alimentació.
- Excés d’exercici.
- Hipovitaminosi.
No obstant això, el factor que més es correlaciona amb l’aparició de la displàsia és la velocitat de creixement del cadell.
Com a propietari, tens un paper molt important en el creixement correcte del teu gos. Hereti o no una predisposició a desenvolupar displàsia, has d’observar-lo des de petit per a detectar qualsevol indici de la malaltia.
Com detectar-la?
Normalment, els símptomes de la displàsia de maluc es caracteritzen principalment per coixeses de diferents graus, i dolor. Així mateix, és necessari fixar-se en altres elements per a poder reconèixer-la i actuar a temps.
Símptomes en cadells:
Quan neix i durant les primeres setmanes de vida, és molt complicat detectar una displàsia en el cadell. No obstant això, a mesura que es va desenvolupant, pots detectar la displàsia si presenta algun o diversos d’aquests símptomes:
- Roman assegut més temps que la resta de cadells.
- És menys actiu.
- Rebutja pujar escales.
- Mostra feblesa en les potes posteriors en caminar.
- Es queixa si fa moviments de manera brusca.
- Camina amb les potes posteriors molt juntes, podent fins i tot creuar-les.
Has de tenir en compte que difícilment observaràs aquests símptomes en el teu cadell, tret que es tracti d’una displàsia de maluc greu. Habitualment, els símptomes s’evidencien molt més tard, a mesura que es produeix una progressiva degeneració de l’articulació.
Símptomes en gossos adults:
A continuació, t’exposem breument alguns dels senyals en els quals pots fixar-te per a reconèixer una displàsia de maluc en gossos adults:
- Presenta signes de dolor per l’atròfia muscular.
- Coixeja per a alleujar el dolor que li produeixen els moviments de l’articulació en caminar.
- Canvia la manera de córrer. El gos balanceja el maluc exageradament en córrer o, fins i tot, fa servir totes dues potes posteriors al mateix temps.
- Pateix dolor en incorporar-se o moure’s després d’una estona en repòs, ja que l’articulació està en fred. I, posteriorment, millora després d’activar la musculatura.
- Manté les dues potes posteriors molt juntes quan està dret, quiet.
Si perceps qualsevol d’aquestes o altres alteracions en la vida del teu gos, no dubtis a consultar al veterinari perquè pugui verificar-lo i sortir de dubtes.
Com tractar-la?
Depenent del nivell de gravetat, que valorarà un veterinari mitjançant una radiografia, podem resumir dues línies de tractament.
– Quirúrgic.
Actualment, existeix una àmplia varietat de tècniques quirúrgiques que busquen millorar els símptomes d’aquesta afecció. No obstant això, el veterinari és qui valorarà si és convenient passar pel quiròfan i quina tècnica és necessària en funció de la gravetat i etapa de la displàsia, l’edat del gos, o les alteracions que la malaltia ha ocasionat, entre altres factors.
– Conservador.
Aquest tipus de tractament busca mantenir el gos amb el mínim nivell de dolor possible, sense intervenir l’articulació quirúrgicament. Trobem diferents tècniques, que ajuden a alentir el procés degeneratiu i redueixen el dolor, com, per exemple, l’administració d’antiinflamatoris i condroprotectors, la rehabilitació i la fisioteràpia canina.
En línies generals, la principal via de tractament de la displàsia de maluc en gossos és un canvi en el seu estil de vida. És essencial reduir el sobrepès i evitar que realitzi excessiu exercici.
En qualsevol cas, si no actues durant les primeres etapes de la malaltia, a mesura que el teu gos vagi creixent podrà desenvolupar artritis i, fins i tot, perdre la mobilitat.
La detecció precoç és molt important per al tractament i l’evolució la displàsia. Si tens un gos de grandària gran o d’alguna raça especialment predisposada, pots contactar amb nosaltres per a una cita diagnòstica.
